Vies romanes

Des de temps llunyans, l'ésser humà ha tingut la necessitat de desplaçar-se. En els nostres dies, hom ho fa gràcies a grans mitjans de transport com ho són els cotxes o els trens, recorrent grans carreteres que sumen un gran nombre de quilòmetres. Tanmateix, el que no sap molta gent és que totes aquestes grans autopistes i camins foren oberts en mig de grans irregularitats topogràfiques en temps on tot era molt diferent, en tots els sentits, des de tecnològic fins ideològics, essent els romans els màxims pioners pel que fa a obrir vies de transport.

Traçat de la via Augusta

I quan parlem de vies romanes, mai ens hem d'oblidar de la que és la via més llarga de tota la península ibèrica, la Via Augusta, que acumula gairebé 1.500 quilòmetres de longitud. Aquesta via connectava la península itàlica amb la ibèrica, iniciant-se en la Roma per posteriorment passar per tota la costa sur de la Gàl·lia, arribant a terres Hispàniques creuant els Pirineus i vorejar després tota la franja mediterrània fins a la ciutat de Cadis. 

Paral·lelament, cal dir que aquesta via, tot i ser construïda pels romans, ja existia prèviament, doncs es tractava d'una via natural i prehistòrica que rebia el nom de Via Heraclea, fent referència a la llegenda que relacionava Heracles amb la península Ibèrica. Dita via, també coneguda com Camí d'Anníbal, fou la precedent a la Vía Augusta, el nom de la qual fou nomenat per August entre els anys 8 i 2 a.C a través de les diferents reparacions que hi va manar fer.

Aquesta via fou utilitzada amb finalitats comunicatives i comercials entre les urbs, de les quals podem destacar pel seu patrimoni Gerunda (Girona), Tarraco (Tarragona) i Gades (Cadis), i moltes altres més que, indirectament, gràcies a bifurcacions, també hi quedaven comunicades. Tanmateix, amb el pas dels anys, només hi queden unes poques restes del que una vegada va ser una gran via distribuïdes per aquelles ciutats per on aquesta passava, però el que sí sabem és que les grans autopistes com per exemple l'AP-7 o l'A-70, i carreteres com la N-IV o la N-340 presenten molts trams en els que la segueixen, evocant una clara influència de l'època clàssica sobre l'actual.

També mai hem d'oblidar la Via del Capsacosta. La Via del Capsacosta era la calçada romana que durant segles van fer servir les persones que volien anar del Ripollès a la Garrotxa. Actualment, aquesta calçada està catalogada com a jaciment arqueològic i declarada bé cultural d'interès nacional.

Creada en època de l’Imperi Romà, la Via romana del Capsacosta és ben fàcil de resseguir. Aquesta calçada era denominada Via Annia i era un ramal de la Via Augusta. Des de Figueres entrava cap a la zona de muntanya, i després de travessar la plana de Bianya s'enfilava pel Capsacosta i seguia cap al coll d'Ares, per tornar a enllaçar després, ja dins la Gàl·lia, amb l’esmentada via principal. 

Restes del que fou una via

La Via del Capsacosta és l'únic tram que s'ha conservat de tota la calçada. Ha funcionat fins fa ben pocs anys, almenys, com a pas ramader. En alguns punts, sobre les grans lloses, encara s'hi poden veure les marques dels carros que la van fer servir. I és que, tot i ser una via secundària, la calçada devia ser prou important, en l'època dels romans, es creu que va arribar a tenir una importància considerable, ja que comunicava les mines de plata i ferro del nord de Catalunya amb les ferreries locals i també amb Roma. Els materials els van treure de la mateixa muntanya. Encara avui es conserven les llargues fileres de pedres que en delimiten el recorregut. També nombrosos pilons guarda-rodes, que evitaven que els carros poguessin caure pels marges, i els murs de contenció per assentar la via. Els murs, guarda-rodes i tota la resta d’altres elements de la Via romana del Capsacosta posen de manifest l'extraordinari treball de construcció realitzat uns dos mil anys enrere.

Per acabar, també cal parlar de la via de la Plata, l'origen de la qual és ben incert. Sabem que fou utilitzada en l'època de la protohistòria, quan encara la via no tenia un nom concret, i que, amb l'arribada dels romans a la península va reafirmar-se com a ruta i es va convertir en una de les principals vies de comunicació juntament amb la via Heraclea.

Via de la Plata

Fent referència al traçat, aquesta via d'aproximadament 463 quilòmetres enllaçava, en els seus orígens, la ciutat de Mérida (Emerita Augusta, capital de la província de Lusitania) amb Astorga (Asturica Augusta), rebent el nom de Iter ab Emerita Asturicam. Posteriorment, els emperadors dels segles posteriors, com Tiberi, Trajà i Adrià, van manar prolongar-la fins Santiponce (Italica), Sevilla (Hispalis) i Cadis (Gades).

Pel que fa a la funció, segons evidències històriques podem dir que fou la via central de les comunicacions, tant en èpoques de conquesta com en l'època imperial. Tanmateix, amb la caiguda de l'Imperi Romà, així com amb l'entrada dels visigots a la península, el manteniment de la via fou abandonat. Amb l'arribada dels àrabs, aquests la van tornar utilitzar, aquesta vegada per realitzar la conquesta de la Península Ibèrica.

Runes

Per finalitzar, cal dir que actualment es preserven moltes restes arqueològiques d'aquesta gran ruta. Per exemple, podem trobar mil·liaris (columna cilíndrica o oval que es posava a la vora de les calçades romanes per assenyalar cada milla romana, essent el mil·liar de Cáparra un bon exemple), ponts, com el de Alconétar (Càceres), termes, com les de Montemayor (Còrdova), o la villa romana de Torreáguila (Badajoz), entre moltes altres restes que ara són runes. Actualment, la carretera nacional N-630 discorre per diferents punts de l'antiga via de la Plata.

                                                                                                   Lux lunae & Perseo