La dona a la Grècia antiga (2): La tragèdia grega. El teatre, mirall de la ciutat

Situem-nos a l'Atenes del S.VaC, i anem a fer una recerca en el teatre, però no d'informacions sobre la condició real de la dona atenesa, sinó d'imatges sobre la dona. El gènere de la tragèdia té el seu punt àlgid i de màxim esplendor en tres grans autors: Èsquil, Sòfocles i Eurípides. 

               

Les obres d'aquests autors semblen haver concedit a les dones un lloc d’honor, ja que no només aquests personatges femenins estan al centre de la intriga, sinó que a través de les paraules que els dóna el poeta se’ns mostren sentiments i opinions que ningú esperaria sentir en un marc com el de la ciutat d’Atenes.

Per què,  si la societat grega, i especialment la del s. VaC, preua tant el silenci entorn de la dona, la literatura de l’època (la tragèdia sobretot) parla tant de les dones i les deixa expressar-se llargament? Doncs perquè la tragèdia és un espai cívic on es mimetitzen, entre altres coses, les tensions que comporta la democràcia atenesa, tancada i radical, que s’estructura a base de divisions, una de les quals, i no menys important, és la divisió de sexes, la distància entre homes (ciutadans que gaudeixen dels drets polítics) i dones quasi-ciutadanes que no en tenen cap.

Les  tragèdies estan escrites per homes, representades per homes i són, gairebé amb tota seguretat, homes els qui acudeixen al teatre. Els homes, doncs, com solen fer quan estan sols, parlen de les dones i imaginen que les deixen parlar, i aquest discurs, a través de l’ambigüitat del transvestiment que esborra la diferència de sexes, els permet escapar de la seva posició central i traslladar-se als marges, apaivagar les tensions i obtenir una sensació de plaer. Per una estona, el que dura el transcurs de l’obra, les dones actuen posant en joc moltes capacitats d’intel·ligència i valor comunament qualificades com a masculines, sembla que les característiques dels sexes quedin confuses, però al final, tot torna al seu lloc, els límits queden restablerts, i els homes gaudeixen del doble benefici d’haver-ho trastocat tot i de tornar-ho a posar tot en ordre.

És  per això que molts dels comportaments de les heroïnes, que tenen la seva justificació en situacions pre-democràtiques, poden ser vistos com a “perversos” en el marc de la ciutat democràtica atenesa, que és el mirall últim de la tragèdia.

També són “perversos” aquells comportaments en què la dona trastoca els papers que tradicionalment se li atribueixen en la relació amorosa. La figura femenina és un objecte de valor complex, però generalment representa un objecte de desig per a la conquesta del qual l’heroi passa per innombrables perills i aventures: la peripècia de l’adquisició de la dona és vista sovint en el mite grec en una dimensió cinegètica, com una depredació en la qual hi ha un subjecte agent – el caçador, l’home – i un objecte pacient – allò caçat, la dona. De vegades, no obstant això, aquest objecte cobejat, tot i no deixar de representar la màxima seducció, es converteix en un ésser que provoca desconfiança o inspira temor: en definitiva, en un perill. Aleshores els termes de la relació canvien i el caçador pot convertir-se en la presa, i aquesta adquirir els caràcters del caçador: és aquest l’aspecte que retrobem en Circe, la fetillera que converteix els homes en porcs per mantenir-los sota el seu poder; o en la Clitemnestra que, com una aranya, abans de matar el marit l’embolcalla en un tapís teixit per ella mateixa; o en Hel·lena, la bellesa de la qual esdevé mort per a innombrables guerrers, etc...

John W. Waterhouse, Circe oferint la copa a Odisseu, 1891, Oldham Art Gallery, Oldham, UK

P.N. Guerin, Clitemnestra vacil·la abans de matar Agamemnó, 1817, Musée du Louvre, París

Helena i Paris, cara A d'una cràtera de figures vermelles, 380-370 aC, Musée du Louvre, París

Bibliografia: M. Jufresa (ed), Saviesa i perversitat: les dones a la Grècia antiga, Destino, Barcelona, 1994
                    C. Mossé, La mujer en la Grecia clásica, Nerea, Hondarribia, 1990
                  

La dona a la Grècia antiga (1): Consideracions generals. Hesíode i el mite de Pandora

CONSIDERACIONS GENERALS
L’entramat sociocultural de la Grècia antiga, i especialment de la Grècia clàssica, on la dona és considerada un element important, però que cal mantenir en l’esfera privada o en els marges de la societat, fa que el propòsit d’arribar a les individualitats reals sigui un objectiu gairebé impossible.

L'aproximació a la dona com a “subjecte” de saviesa ens porta a renunciar, en bona mesura, a accedir directament a la realitat, i ens hem d’acontentar d’arribar-hi a través de l’univers de les representacions, dels mites i de les obres literàries.

Els estudis dedicats a les dones del món grec van en dues direccions: la primera, tracta de definir la posició de les dones dins el casal i en relació amb la πόλις; la segona, intenta establir l’estatus de cada dona en les diverses fases de la seva vida, retratant-ne l’evolució biològica, o bé segons un criteri de valoració social, mesurant la situació de les dones per la seva proximitat o distància d’un model considerat normal, que és el de la dona casada i mare de família.

En el segle V aC, els millors ornaments d’aquesta dona són el silenci, i el fet que no es parli d’ella, ni bé ni malament. Així doncs, el silenci esdevé, per així dir-ho d’alguna manera, garant de la “normalitat” femenina. (Imatge: Home que se'n va a la guerra mentre la seva esposa el despedeix i es queda a casa, vas àtic del S. V aC).

Els noms de dona que posseïm, per tant, siguin reals o ficticis, siguin fruit de la tradició històrica o de la imaginació, recullen sempre excepcions, dones que d’una o altra manera no s’adequaren a la norma i assoliren, potser, espais de llibertat i de coneixement més amplis que les seves silencioses companyes, encara que, sovint, al final, hagueren de pagar-ho amb la vida, amb la marginació social i amb la infelicitat. (Imatge: Dones rentant roba, ceràmica grega de figures vermelles 470-460 aC, Musée du Louvre, París)

L’eloqüència és ja una primera transgressió, car la fama (κλέος) que sol guanyar-se en la guerra, i la paraula (λόγος), que s’exerceix a l’àgora i a l’assemblea, pertanyen a l’àmbit públic, que no és propi de la dona sinó de l’home. En conseqüència, les dones guanyen la seva fama portes endins, “treballant el teler i compartint el llit” (del seu marit, òbviament).

L’ESTIRP DE LES DONES : HESÍODE I EL MITE DE PANDORA

El mite de Pandora ens presenta la creació de la primera dona i el naixement del γένος γυναικῶν. Aquest mite és desenvolupat per HESÍODE (poeta que va néixer a Beòcia aproximadament a la primera meitat del segle VIII aC) en dues de les seves obres: a la Teogonia es presenta un esbós del mite; a l'obra Treballs i dies se'ns narra ja un mite molt més desenvolupat i detallat. L'essència del mite, però, és clara: el que caracteritza la dona és que és un mal, un mal tant més temible quan més apassionadament el busquen els que el pateixen; un mal adornat amb tot tipus de seduccions i capaç de tota classe d’artimanyes; un mal, però, del que l’home no en pot prescindir.

  

(Imatge 1: Creació de Pandora pels déus olímpics, cràtera, 460aC, British Museum, Londres; Imatge 2: Pandora, ceràmica grega, segle V aC)

La misogínia d’Hesíode respon, doncs, a quelcom profundament arrelat a la consciència grega. La dona és, sens dubte, un ésser inferior que no pot comparar-se a l’home, l’heroi. El seu domini es redueix a l’οἰκός i als treballs domèstics, i quan intenta donar la seva opinió sobre alguna cosa, se li recorda ràpidament quin és el seu lloc. I en l’elaboració del mite de Pandora trobem les parelles d’oposats que estructuren el pensament de l’home grec: d'una banda, a l’home li corresponen la cultura i la civilització, la guerra, la política, la raó i la llum; de l'altra, a la dona li corresponen la naturalesa, l’insociabilitat, les activitats domèstiques, la falta de moderació i la nit.

Bibliografia: M. Jufresa (ed), Saviesa i perversitat: les dones a la Grècia antiga, Destino, Barcelona, 1994
                    C. Mossé, La mujer en la Grecia clásica, Nerea, Hondarribia, 1990
                    Hesíode, Poemas Hesiódicos, edició de Mª Antonia Corbera Lloveras, Akal Clásica, Madrid, 1990

Llatinismes i expressions llatines (4)

Salve discipulae discipulique!

Avui us proposo  alguns llatinismes i expressions llatines que, d'alguna manera, estan relacionats amb els temes de corrupció que han aparegut aquestes últimes setmanes a les notícies. De fet, això de la corrupció no és pas nihil novum sub sole...

•  Nemini licet ignorare ius
•  Assem habeas, assem valeas
•  Auri sacra fames
•  Qui tacet, consentire videtur
•  Salus populi suprema lex esto

Vinga, va... A veure qui és el primer que descobreix què en pensaven els romans...

Valete!

CONCURS ODISSEA 2013

Salve, discipuli et discipulae,

Avui s'ha acabat el concurs  Odissea, que aplegava 343 equips d'alumnes de clàssiques de tot Catalunya, i que us ha tingut tota la setmana navegant com els Argonautes, encara que d'una manera ben diferent, ja que heu hagut d'emprar tot el vostre enginy per anar salvant els obstacles, en aquest cas algunes preguntes que us han portat de cap. 

Heu arribat, com diria Homer, a Ítaca, no els primers, però sí que heu acabat el viatge per aquest món de l'educació a l'antiga Grècia i Roma sabent-ne una mica més, gaudint del treball col·laboratiu i de la satisfacció que suposa haver anat superant els entrebancs per vosaltres mateixos.

Us felicito a tots, ja que heu quedat entre els 155 primers, però especialment felicito l'equip de nois, Les Tres Bessones, que ha arribat en el 91è lloc.

Com vosaltres mateixos heu dit, segur l'any que ve ho fareu millor, i d'això en Cataclàs no en té cap dubte!!!!

Valete!

El naixement d'Adonis

Bon dia Laura i Companys!
Tinc la solució de la imatge. Es tracta del naixement d'Adonis.

El mite explica, que Mirra, filla de Tías, rei d'Assíria, va cometre incest amb el seu propi pare.

Aquest, en adonar-se del que ha passat, va matar a la seva filla ...

 Però llavors Afrodita, sempre atenta,  per mantenir amb vida a la jove, encarta que la converteix en arbre, l'arbre de la mirra!

Al cap dels 9 mesos, no se sap si mitjançant un enamorament o gràcies a un senglar que passava per allà i va decidir esmolar els seus ullals, l'escorça de l'arbre es trenca i veu la llum Adonis.

Aquí deixo una altre imatge del mite, on podem observar com  nimfes, faunes sorpresos i amors preparen els draps per embolicar la criatura, mentre Afrodita, exerceix de llevadora  i lliura el nadó a una de les nimfes perquè s'encarregui de la seva criança.

 Comença, des del seu mateix naixement, l'apassionada relació entre Adonis i Afrodita .

Fins Dilluns! 

Les Metamorfosis d'Ovidi (7)

Aquí en teniu un altre i perquè veieu que també en les pintures  modernes hi trobem  presents els mites.

Una pista: és un mite que explica l'origen d'un arbre com l'anterior

El mite de Filemón i Baucis

Bona nit companys i Laura,
és cert que potser he trigat una mica a fer l’entrada però ja diuen que les coses bones es fan esperar...
Si no m’equivoco l'anterior imatge es tracta del mite de Baucis i Filemón, cert?  Millor us l’explico que és un mite realment bonic!

Filemón i Baucis eren dos ancians casats que vivien en una humil barraca. Un dia Zeus amb el seu fill Hermes, disfressats, van baixar a Frígia i van anar demanant pel poble un sostre on aixoplugar-se, però malauradament ningú els va voler acollir. Quan van arribar a la cabana de la gent gran, aquests no només els van permetre el pas, sinó que també els van voler oferir el millor menjar i servei  per tal que estiguessin ben còmodes. Els van servir: olives i cireres silvestres,  rave i mató i ous poc cuits, tot en atuells d'argila. A més de menjar calent i un vi de la terra, els van oferir: nous, raïm, pomes, mel,  cares amables i bona voluntat. Cal afegir que l'única oca que tenien es van disposar a sacrificar-la per complimentar als seus convidats. L'animal, va escapar d'ells i es va  refugiar al costat dels déus, que van  prohibir que la matessin. 

"Som déus-van dir-, i la gent  d'aquesta zona rebrà el seu càstig per ser tan poc humil! Deixeu la vostra cabana i acompanyeu-nos a dalt de la muntanya.” Filemón i Baucis amb dificultat hi van pujar. Un cop van ser  a dalt, van mirar enrere i van  veuen que  tota la zona havia quedat coberta d'aigua, excepte la seva cabana, que s’havia convertit  en un temple.

Zeus els va dir als dos vellets que demanessin  el que volguessin que ell ho compliria. Aleshores Filemón va dir : "Demanem ser sacerdots d'aquest vostre temple i que, com hem viscut en harmonia tots els nostres anys, sortim d'aquesta vida junts, que cap hagi d’ enterrar l'altre".

I d’aquesta manera van passar-se el resta dels seus dies  tenir cura del temple fins que els va arribar l’hora de morir. Mentre la vegetació envaïa els seus cossos van tenir ocasió de dir-se un cop més tot el que s’estimaven abans que l'escorça cobrís els seus rostres.  Els cossos de la gent gran es van transformar, els braços i les cames en extenses branques, com si tractessin d’ abraçar-se. Van ser uns bells arbres forts que van quedar t junts per sempre a l'entrada del temple. Encara ara és pot trobar  un arbre amb dos troncs bessons.

Realment bonic, oi?

Felix.

Les Metamorfosis d'Ovidi (6)

Ja hi tornem a ser, i amb el nou any arriba un nou repte mitològic.

Sabreu endevinar qui són aquests personatges i de quin mite formen part?

Llatinismes i expressions llatines (3)

Hola! En aquesta entrada explicaré el significat de les diferents expressions llatines que van ser proposades anteriorment.
En primer lloc trobem l'expressió "Captatio benevolentiae", l'ús de la qual fou utilitzat com a recurs literari i retòric amb la intenció d'atreure l'atenció i la bona disposició del públic, sempre avisant de possibles errades a l'obra escrita o al discurs a presentar.
En segon lloc se'ns presenta una expressió que molt bé podria ser relacionada amb el que molta gent crida amb cohesió davant del sistema polític actual: "Facta non verba". Lògicament, el llatí no és una llengua molt parlada en els nostres dies, llavors el significat d'aquesta expressió és traduït com "fets i no paraules".
Continuem amb les expressions llatines. La història ens diu que sempre hi han hagut persones que han exercit el seu càrrec polític, social o laboral amb despotisme i supèrbia, no obstant, probablement això continuarà passant. Parlar amb l'autoritat pròpia d'un càrrec és parlar"Ex cathedra".
Finalment, "Panem et circenses" és una locució que fa referència a l'acte del gobern que, per a mantenir tranquila i entretinguda a la població, proveeix a aquesta d'aliments i entreteniment. Aquesta frase queda molt ben reflectida a la societat romana, on els emperadors donaven menjar i oci (circ) als ciutadans amb l'intenció de guanyar vots, un fet molt semblant al que passa actualment, on, per exemple, són el fútbol i les noves tecnologies qui fan que la gent estigui fora del marge de les intencions i secrets dels polítics.
Doncs ja m'he estrenat al blog! Espero que no hi falti res!!

Les metamorfosis d'Ovidi (5)

L'ésser mitológic de l'anterior foto és Proteu. Era un ésser tan savi que coneixia la resposta de qualsevol pregunta. Però també era molt tossut i no volia compartir la seva saviesa. L'única manera d'aconseguir la seva ajuda era atrapar-lo i no deixar-lo anar fins que donés la resposta demanada. Però aconseguir això no era tasca fàcil, ja que Proteu tenia el poder sorprenent de canviar de forma.