La dona a la Grècia antiga (2): La tragèdia grega. El teatre, mirall de la ciutat

Situem-nos a l'Atenes del S.VaC, i anem a fer una recerca en el teatre, però no d'informacions sobre la condició real de la dona atenesa, sinó d'imatges sobre la dona. El gènere de la tragèdia té el seu punt àlgid i de màxim esplendor en tres grans autors: Èsquil, Sòfocles i Eurípides. 

               

Les obres d'aquests autors semblen haver concedit a les dones un lloc d’honor, ja que no només aquests personatges femenins estan al centre de la intriga, sinó que a través de les paraules que els dóna el poeta se’ns mostren sentiments i opinions que ningú esperaria sentir en un marc com el de la ciutat d’Atenes.

Per què,  si la societat grega, i especialment la del s. VaC, preua tant el silenci entorn de la dona, la literatura de l’època (la tragèdia sobretot) parla tant de les dones i les deixa expressar-se llargament? Doncs perquè la tragèdia és un espai cívic on es mimetitzen, entre altres coses, les tensions que comporta la democràcia atenesa, tancada i radical, que s’estructura a base de divisions, una de les quals, i no menys important, és la divisió de sexes, la distància entre homes (ciutadans que gaudeixen dels drets polítics) i dones quasi-ciutadanes que no en tenen cap.

Les  tragèdies estan escrites per homes, representades per homes i són, gairebé amb tota seguretat, homes els qui acudeixen al teatre. Els homes, doncs, com solen fer quan estan sols, parlen de les dones i imaginen que les deixen parlar, i aquest discurs, a través de l’ambigüitat del transvestiment que esborra la diferència de sexes, els permet escapar de la seva posició central i traslladar-se als marges, apaivagar les tensions i obtenir una sensació de plaer. Per una estona, el que dura el transcurs de l’obra, les dones actuen posant en joc moltes capacitats d’intel·ligència i valor comunament qualificades com a masculines, sembla que les característiques dels sexes quedin confuses, però al final, tot torna al seu lloc, els límits queden restablerts, i els homes gaudeixen del doble benefici d’haver-ho trastocat tot i de tornar-ho a posar tot en ordre.

És  per això que molts dels comportaments de les heroïnes, que tenen la seva justificació en situacions pre-democràtiques, poden ser vistos com a “perversos” en el marc de la ciutat democràtica atenesa, que és el mirall últim de la tragèdia.

També són “perversos” aquells comportaments en què la dona trastoca els papers que tradicionalment se li atribueixen en la relació amorosa. La figura femenina és un objecte de valor complex, però generalment representa un objecte de desig per a la conquesta del qual l’heroi passa per innombrables perills i aventures: la peripècia de l’adquisició de la dona és vista sovint en el mite grec en una dimensió cinegètica, com una depredació en la qual hi ha un subjecte agent – el caçador, l’home – i un objecte pacient – allò caçat, la dona. De vegades, no obstant això, aquest objecte cobejat, tot i no deixar de representar la màxima seducció, es converteix en un ésser que provoca desconfiança o inspira temor: en definitiva, en un perill. Aleshores els termes de la relació canvien i el caçador pot convertir-se en la presa, i aquesta adquirir els caràcters del caçador: és aquest l’aspecte que retrobem en Circe, la fetillera que converteix els homes en porcs per mantenir-los sota el seu poder; o en la Clitemnestra que, com una aranya, abans de matar el marit l’embolcalla en un tapís teixit per ella mateixa; o en Hel·lena, la bellesa de la qual esdevé mort per a innombrables guerrers, etc...

John W. Waterhouse, Circe oferint la copa a Odisseu, 1891, Oldham Art Gallery, Oldham, UK

P.N. Guerin, Clitemnestra vacil·la abans de matar Agamemnó, 1817, Musée du Louvre, París

Helena i Paris, cara A d'una cràtera de figures vermelles, 380-370 aC, Musée du Louvre, París

Bibliografia: M. Jufresa (ed), Saviesa i perversitat: les dones a la Grècia antiga, Destino, Barcelona, 1994
                    C. Mossé, La mujer en la Grecia clásica, Nerea, Hondarribia, 1990