divendres, 28 de març del 2014

Selene i Endimió

L'últim quadre  proposat representa a Selene baixant a la Terra, i adormit trobem a Endimió. L'amoret ens indica que és una història d'amor.

Selene era la deessa de la lluna, germana de Helios, el Sol i  Eos, la Aurora.
Selene va ser protagonista de moltes històries d' amor, però la història més important i potser la més maca va ser amb Endimió.
Endimió era un pastor de Caria, nét de Zeus. Havia ocupat el tron d' Èlida, però després de ser destronat ,va buscar refugi a la muntanya Lamos i es va dedicar al camp i als astres, enamorant-se de la lluna. Cada nit s'ajeia per contemplar la lluna fins que s'adormia. Selene no sabia res sobre el gran amor que  inspirava al pastor.  Però,  un dia  Selene va baixar a la Terra, va trobar el pastor nu i adormit, i es va enamorar d' ell.
Des d'aleshores cada nit  baixava  a visitar al pastor i  sempre el  trobava dormit i  ella jeia amb ell sense despertar-lo.
Fins que un dia els llavis de Selene van despertar Endimió  i es van demostrar el seu amor.
Selene va pujar a l'Olimp per demanar a  Zeus  que complís  el desig del seu estimat, que era  dormir un somni etern,  i del qual només despertaria quan la seva estimada arribés.

dimecres, 19 de març del 2014

Mite de l’enfrontament entre Atenea i Posidó

Aquest mite ens explica que quan es va fundar la polis van decidir que el seu nom havia de fer referència i honor a un déu per tal que la protegís. Estaven entre dos: Atenea i Posidó. Per elegir un d'ells els ciudadans van demanar als dos déus un regal i ells agafarien el més útil. Posidó va arribar primer, va fer un cop al terra amb el seu trident i va fer brotar una font que era d'aigua salada. Mentrestant, Atenea va oferir la primera olivera, la qual va donar aliment als ciudadans. Els ciutadans  van decidir donar la regió a Atenea, ja que va ser la primera en plantar l'olivera, així que Atenea va donar el seu nom a la ciutat: Atenes. Posidó, per venjança, va inundar la regió.

Atenea
Posidó

divendres, 14 de març del 2014

Les plomes del corb

Χαίρε μαθηταὶ

Fa dues setmanes vam fer un viatge virtual per Delfos i vam veure una imatge i us explicaré el què representa: 


El déu Apol·lo, enamorat de Coronis, envia al seu animal consagrat, el corb, que el propi Ovidi descriu com animal de plomes blanques com la plata i com la neu, perquè en tingui cura i li porti notícies sobre la seva estimada. Aquesta, ja embarassada d' Asclepi o Esculapi ,en un moment de distracció del corb, manté relacions amb Isquis, i quan l'animal se n'adona del que ha succeït, porta el missatge al déu. Aquest ple d'ira travessa el pit de Coronis amb una de les seves  fletxes i la mata. En saber que la mortal està embarassada d'ell, extreu al nen del seu ventre i l'entrega al centaure Quiró.
Apol·lo decideix també castigar al corb, per les notícies portades, tenyint el seu plomatge de color negre.
Des d' aquell moment i per sempre més, el corb es considerat un animal de mals auguris, per exemple a la literatura o en l'àmbit popular com a les supersticions.

Us deixo el fragment de les Metamorfosis, on l'autor, Ovidi, parla sobre la transformació del color de les plomes del corb:

Tan recién pintados sus pavones del asesinado Argos, 
como tú recientemente fuiste, cuando cándido antes fueras, 
cuervo locuaz, en alas vuelto súbitamente ennegrecidas. 
Pues fue ésta un día, por sus níveas alas plateada 
un ave, como para igualar, todas sin fallo, a las palomas, 
y a los que salvarían los Capitolios con su vigilante voz
no ceder, a los ánsares, ni amante de las corrientes al cisne. 
Su lengua fue su perdición, la lengua haciendo esa, locuaz, 
que el color que blanco era, ahora es contrario al blanco.

dimarts, 11 de març del 2014

Mitologia ( 6 )


Salve discipulae discipulique,
Aquí us deixo un quadre, potser una mica més difícil d'esbrinar que els altres, però penseu que es tracta d'una metamorfosis, on sempre intervé un déu o deessa i un mortal.
Apa, que ja us he donat moltes pistes!!!!



diumenge, 9 de març del 2014

Aviè


Bona tarda! Veig que els meus companys ja us han explicat alguns geògrafs i astrònoms, així que ara jo, l'Helios, us presentaré Aviè!

Aviè va ser un poeta, astrònom i geògraf romà nascut a Volsinii (Etruria, Itàlia) a finals del segle IV després de Crist. Gràcies a una  inscripció trobada a Roma (CIL , V , 537), se sap que va ser devot de la deessa Nortia i que va pertànyer a la gens de Musoni Rufo. En emigrar a Roma a finals del segle IV, va aconseguir ser procònsol dues vegades, a Àsia i a Acaia. Tot i la manca d'informació sobre la seva vida, se sap que va estar a Cadis i que va visitar el temple de Delfos.

Pel que fa a la seva popularitat com a poeta, li ve donada per la seva més coneguda obra : Ora maritima i per altres poemes curts que va escriure com: De cantu Sirenum i un altre de 31 hexàmetres dedicat a Flavià Mirmeci, un amic seu. També va traduir Aratea Phaenomena i Aratea Prognostica , obres d'Arat de Soli (315 a.C. -240 a.C)., que és un compendi dels coneixements astronòmics de la seva època amb descrip cions, llegendes, supersticions i fets; i Descriptio Orbis Terrae , traducció de la  Periegesis de Dionís, un tractat de geografia física i política del món conegut.  I, per últim, d'acord amb un text de Servi, també s'ha de dir que va posar en versos iàmbics l'Eneida de Virgili i amplis passatges de la Història de Tit Livi.

Ja que us he esmentat l' Ora maritima, aprofito per explicar-vos més sobre aquesta:



Va ser escrita l'any 360 a petició de Probo, un amic seu destinat com a magistrat a la província de Binítia. La importància d'aquesta recau en  que és una font d'informació sobre molts aspectes geogràfics, etnogràfics i històrics de la península Ibèrica durant l'etapa protohistòrica. Sota el pretext d'un viatge d'anada i tornada, l'obra descriu un recorregut des de Tartessos a Massília, acompanyat d'informació sobre les costes de l'Atlàntic, des de Bretanya fins Tartessos. Això permet a Aviè donar a conèixer els diversos pobles que habitaven les zones que descriu, destacant els zenetes, celtes, cempsos, ibers, fenicis i grecs.

Cal saber també que només ens  ha arribat el primer llibre, format per 713 versos i inspirat en el Periple del marsellès Eutimenes (del 590 a.C.). El fet d'haver escollit una font tan llunyana en el temps es va deure, potser, a la creença que el textos antics, en època romana, eren molt més significatius i importants; i és precisament per això que l'autor no va dubtar a citar que havia treballat amb fonts molt antigues i s'havia inspirat en vetustis paginis (pàgines antigues).

Comença amb la descripció de la costa al cap de l'Oestrimnis (a Bretanya) i la Columna Boreal. No obstant, la descripció guanya més credibilitat a partir del golf del riu Tajo, enriquint-se cada cop més de detalls fins arribar finalment a Marsella. En la narració s'esmenten costes, golfs, caps, illes, muntanyes, ciutats, rius, illes de rius, ports, aiguamolls, serres, boscos, i inclús tribus, divinitats i vents.

dissabte, 8 de març del 2014

EL TEATRE

Bon dia, bona tarda o bona nit guapos i guapes del Cataclàs!
A continuació us presentarem alguns teatres que poden despertar el vosaltres interés i que va bé que conegueu per ampliar la vostra inmensa cultura romana. Primerament, perquè no us trobeu del tot perduts recordarem les parts essencials d'un teatre romà.
Bé doncs, endavant:



Els elements comuns d'aquest són els següents:


En primer lloc destaquem un pòrtic, el qual era un pati situat al darrere de l'escenari. Seguidament trobem l'escenari, en el qual els actors representen l'obra. En tercer lloc, distingim el frons scenae que normalment estava compost per un doble ordre de columnes. Per altra banda, també és important referir-nos als seients més propers a l'escenari i a l'orquestra, que és un semicercle, en el qual seien les autoritats. També hi trobem els Aditus, que eren els passadissos laterals d'entrada a l'orquestra. Cal esmentar la graderia, cavea, i finalment la vomitoria, que eren les entrades a la graderia com tots sabem. 

Ànims i forces per ampliar la vostre cultura petits i petites romans/es! 

TEATRE ROMÀ DE CARTAGENA


El teatre romà de Carthago Nova, actualment coneguda com Cartagena, a Múrcia, va ser descobert l'any 1988. Aquest és un dels més grans de la Hispània romana i va començar a construir-se en temps de l'emperador August, entre els anys 5 i 1 a C. Se sap que el va  dedicar a Luci i Cèsar, els seus néts, els noms dels quals apareixen en dues grans llindes de marbre gris situats sobre els accessos oriental i occidental del teatre. El diàmetre de la cavea equival a  87,6 metres, amb una capacitat per a uns 6.000 espectadors. 


El teatre  juntament amb un  gran forum va formar part d'un pla d'urbanització de la colònia romana des del 44 aC. anomenada Colònia  Vrbs Iulia Nova Carthago (C.V.I.N.C), que ja comptava amb un gran amfiteatre, d'època republicana. 



TEATRE DE CLÚNIA


El Teatre romà de Clúnia Sulpicia és un teatre construït a la Colònia Clúnia Sulpicia, com el  propi nom indica, a l'Alto de Castro (1000 m. d'altura), a la província d' Hispania Citerior Tarraconensis , actualment situada entre les poblacions de Coruña del Conde i Peñalba de Castro, al Sud de la província de Burgos (Espanya).



Va ser construït sota el mandat de l'emperador Tiberi per monumentalitzar la ciutat més important, juntament amb Asturica Augusta a la conca del Duero.


Es tracta de la resta més significativa de Clúnia; Aquest teatre, excavat en la roca,  va tenir capacitat per 10.000 espectadors, la qual cosa el  va  convertir en un dels més grans de la seva època. 

Pel que fa a la seva conservació a l'actualitat, la seva recuperació ha estat mereixedora del premi en la secció de Restauració i rehabilitació atorgat pels Premis bianuals d'Arquitectura de Castella i Lleó del 2004-2005. El jurat va destacar «la respectuosa recuperació del teatre i el tractament paisatgístic general».




TEATRE DE SAGUNT


El teatre romà de Sagunt és un antic teatre semicircular construït al voltant del segle I en la ciutat romana de Saguntum, en l'actualitat anomenada Sagunt, situada a la regió del Camp de Morvedre, de la qual és capital.



Ja en temps de l'emperador August es va planificar la ciutat en un sentit nord-sud, estant un sector presidit pel fòrum, i l'altre, en un vessant, pel Teatre. 

La conformació del teatre de Sagunt és la clàssica, això és dividida en scaenae, cavea i orchestra

En ser un teatre gran -de més de 90 m. de diàmetre- la cavea es divideix en ima, media i summa cavea, sent aquesta, coronada per un pòrtic, crypta in summa cavea. Tenia capacitat per 10.000 espectadors. Es recolza en el vessant d'un pujol, on s'acomoda l'ima i aprofita el material de roca calcària per esculpir les graderies. L'ima disposa de sis grades i es divideix, per tres escales, scalae ,en quatre cunei, la cavea media de vuit grades, cinc escales i sis cunei i la summa cavea de nou o catorze grades, segons la zona. La part superior de la graderia està sustentada per passadissos radials i escales abovedades. 

L' orchestra té 7 metres de diàmetre i disposa de tres grades, destinades als personatges distingits de la ciutat.

La scaena original s'ha perdut gairebé íntegrament, quedant-nos únicament l'espai ocupat. Sí sabem que, en estar en un pronunciat desnivell necessitava d'una obra de suport composta per 17 grans carreus coberts de voltes  de formigó. Aquesta estructura elevava el proscaenium 1,5 m per sobre de la orchestra. El  frons scenae, d'igual altura que la cavea, estava disposat en tres ordres i coronat per una coberta inclinada de fusta. A la planta es distingeixen tres exedres que coincideixen amb les portes d'accés al proscaenium, la valva règia ( la central)  i les hospitalarium( les laterals).


Fotografía original del teatre de Sagunt

TEATRE D'ITÀLICA



El Teatre romà d 'Itàlica va ser construït sobre el Turó de Sant Antoni, a l'est del qual va fundar-se la  primera ciutat romana a Hispània, Itàlica, situada en l'actual terme municipal de Santiponce (província de Sevilla), fundada l'any 206 aC.

La seva construcció va ser iniciada per August, represa pels anys 30-37  i finalment  entre els 60 i 80 d. C es van efectuar modificacions a la façana i l'escena.


Quan el cristianisme va ser declarat religió oficial molts d'aquest edificis van ser abandonats,  i part dels seus terrenys van ser emplenats i convertits en magatzems i corrals, en abocadors i fins i tot,  lloc d'enterraments ocasionals en època medieval,  i per si fos poc, van ser inundats per diverses riuades del Guadalquivir.

La ubicació aproximada de l'edifici es coneixia des del segle XVIII, i se sabia per  la procedència d'algunes escultures.  Al  1940 part de les seves grades estaven parcialment descobertes , però no va ser excavat en la seva totalitat fins als anys 1970-1973, amb campanyes menors posteriors per alliberar el pòrtic. Després de diverses fases de restauració, iniciades als anys 80, és utilitzat en l'actualitat per a la celebració del Festival de Teatre d'Itàlica.

Aquest teatre tenia una capacitat per 3.000 espectadors, i en ell s'escenificaven representacions d'obres tràgiques, còmiques i espectacles de mim. 
Com en tots els teatres romans, la orchestra o espai semicircular separava l'escenari de la gradería o gradatio. Aquesta, revestida de marbre, compta amb tres graons amples a la zona baixa (primus subselliorum ordo), on s'instal·laven els seients mòbils (subsellia, sedilia) per a personatges del major categoria (senadors, llegats, magistrats locals, sacerdots d'alt nivell, convidats estrangers...). Un balteus o cinturó de marbre separava aquesta zona privilegiada dels habituals tres sectors de graderies,  separades entre si per praecinctiones o passadissos horitzontals i escales verticals (scalae) d'accés als seients, que s'assignaven en ordre socialment invers.  Ho coronava un porticus in summa gradatione, i segurament els ancoratges per al desplegament d'un sistema de tendals, velarium.


Fotografia original del teatre d'Itàlica




Esperem que aquesta entrada us hagi semblat interessant, ja que actualment podem trobar certes diferències i certes semblances amb els nostres teatres actuals. Personalment, a nosaltres, ens ha agradat treballar aquest tema, amb una miqueta de retràs, però més val tard que mai!

Bon dia, bona tarda, bona nit! 

dimecres, 5 de març del 2014

El narcisisme

En relació amb el mite de Narcís, jo us vinc a explicar una mica què és el narcisisme.
La paraula narcisisme es coneix de manera general fent al·lusió al mite de Narcís, es a dir, com l’amor a la imatge d’un mateix. No obstant, avui en dia aquesta paraula també s’utilitza per referir-se a un trastorn de la personalitat, on l’afectat pateix una necessitat d’admiració i una completa falta d’empatia. Aquest trastorn sorgeix al començament de l’edat adulta.
        Els símptomes principals són:
  • Exageració de les capacitats del malalt, és a dir, un enorme sentit de l'autoimportància.
  • Gran preocupació pels seus propis èxits, poder, brillantor i bellesa.
  • La creença de que és especial i que només pot ser comprès per persones especials o d’alt status.
  • L'exigència d'admiració excessiva.
  • Explotació i enveja als altres o creença de que els altres l’envegen a ell.
  • Pretensió, arrogància i supèrbia. 

       Les causes normalment venen lligades a l’educació que el malalt ha rebut a la seva            infantesa. Les més destacables són:
  • Temperament hipersensible (sense causa, el nen neix així)
  • Admiració excessiva, que no es correspon amb informació real.
  • Lloances o crítiques exagerades sobre el comportament de l'infant.
  • Sobrevaloració dels pares, familiars o companys
  • Abús emocional.
  • L’aprenentatge de conductes manipuladores del pares.

Per curar aquest trastorn fa falta l'ajuda d'un psicòleg i, en casos greus, l'hospitalització del pacient.