CONSIDERACIONS GENERALS
L’entramat sociocultural de la Grècia antiga, i especialment de la Grècia clàssica, on la dona és considerada un element important, però que cal mantenir en l’esfera privada o en els marges de la societat, fa que el propòsit d’arribar a les individualitats reals sigui un objectiu gairebé impossible.
L’entramat sociocultural de la Grècia antiga, i especialment de la Grècia clàssica, on la dona és considerada un element important, però que cal mantenir en l’esfera privada o en els marges de la societat, fa que el propòsit d’arribar a les individualitats reals sigui un objectiu gairebé impossible.
L'aproximació
a la dona com a “subjecte” de saviesa ens porta a renunciar, en bona mesura, a accedir directament a la realitat, i ens hem d’acontentar d’arribar-hi a través de
l’univers de les representacions, dels mites i de les obres literàries.
Els
estudis dedicats a les dones del món grec van en dues direccions: la primera, tracta de definir la posició de les dones dins el casal i en relació amb la πόλις; la segona, intenta establir l’estatus de cada dona en les diverses fases de la seva vida,
retratant-ne l’evolució biològica, o bé segons un criteri de valoració social,
mesurant la situació de les dones per la seva proximitat o distància d’un model
considerat normal, que és el de la dona casada i mare de família.
En
el segle V aC, els millors ornaments d’aquesta dona són el silenci, i el fet
que no es parli d’ella, ni bé ni malament. Així doncs, el silenci esdevé, per així dir-ho d’alguna manera,
garant de la “normalitat” femenina. (Imatge: Home que se'n va a la guerra mentre la seva esposa el despedeix i es queda a casa, vas àtic del S. V aC).
Els noms de dona que posseïm, per tant, siguin reals o
ficticis, siguin fruit de la tradició històrica o de la imaginació, recullen sempre
excepcions, dones que d’una o altra manera no s’adequaren a la norma i
assoliren, potser, espais de llibertat i de coneixement més amplis que les
seves silencioses companyes, encara que, sovint, al final, hagueren de pagar-ho
amb la vida, amb la marginació social i amb la infelicitat. (Imatge: Dones rentant roba, ceràmica grega de figures vermelles 470-460 aC, Musée du Louvre, París)
L’eloqüència
és ja una primera transgressió, car la fama (κλέος)
que sol guanyar-se en la guerra, i la paraula (λόγος), que s’exerceix a l’àgora i a l’assemblea, pertanyen a l’àmbit públic, que no
és propi de la dona sinó de l’home. En conseqüència, les dones guanyen la seva fama portes endins, “treballant
el teler i compartint el llit” (del seu marit, òbviament).
L’ESTIRP DE LES
DONES : HESÍODE I EL MITE DE PANDORA
El mite de
Pandora ens presenta la creació de la primera dona i el naixement del γένος γυναικῶν. Aquest mite és
desenvolupat per HESÍODE (poeta que va néixer a Beòcia aproximadament a la
primera meitat del segle VIII aC) en dues de les seves obres: a la Teogonia es
presenta un esbós del mite; a l'obra Treballs i dies se'ns narra ja un
mite molt més desenvolupat i detallat. L'essència del mite, però, és
clara: el que caracteritza la dona és que és un mal, un mal tant més
temible quan més apassionadament el busquen els que el pateixen; un mal adornat
amb tot tipus de seduccions i capaç de tota classe d’artimanyes; un mal, però,
del que l’home no en pot prescindir.
(Imatge 1: Creació de Pandora pels déus olímpics, cràtera, 460aC, British Museum, Londres; Imatge 2: Pandora, ceràmica
grega, segle V aC)
La misogínia d’Hesíode respon, doncs, a quelcom profundament arrelat a la consciència grega. La dona és, sens dubte, un ésser inferior que no pot comparar-se a l’home, l’heroi. El seu domini es redueix a l’οἰκός i als treballs domèstics, i quan intenta donar la seva opinió sobre alguna cosa, se li recorda ràpidament quin és el seu lloc. I en l’elaboració del mite de Pandora trobem les parelles d’oposats que estructuren el pensament de l’home grec: d'una banda, a l’home li corresponen la cultura i la civilització, la guerra, la política, la raó i la llum; de l'altra, a la dona li corresponen la naturalesa, l’insociabilitat, les activitats domèstiques, la falta de moderació i la nit.
Bibliografia: M. Jufresa (ed), Saviesa i perversitat: les dones a la Grècia antiga, Destino, Barcelona, 1994
C. Mossé, La mujer en la Grecia clásica, Nerea, Hondarribia, 1990
Hesíode, Poemas Hesiódicos, edició de Mª Antonia Corbera Lloveras, Akal Clásica, Madrid, 1990
Ha estat una entrada enriquidora, i potser, tenint en compte que l'época medieval va ser mitjancera en alguns aspectes de la cultura clàssica,ara podem entendre la visió que de la dona en tenien, i que els va anar força bé, és a dir, com una sirena encisadora que feia naufragar als homes virtuosos per portar-los pel mal camí.
ResponElimina